diumenge, de desembre 24, 2006

Amic invisible

Com cada any i ens els últims temps més que mai, el fet de realitzar l'amic invisible amb companys de feina, amics i cada cop més, amb els familiars, s'està convertint amb una tradició. Aquesta costum denota una forta crisis econòmica o un elevat grau de garreperia. Perquè no em direu que això de cobrir la quota de regals de 5 a n-persones amb un regal que no acostuma a passar dels 10€ no és una evidència clara de l'individualisme egocèntric que impera els nostres temps i que intentem defensar amb la consigna que parla contra el capitalisme imperant que el Corte Inglés ha imposat a les generacions passades des de la invenció de la televisió.
A mi m'agrada fer un regal pensant en la cara d'il·lusió que posarà l'altre i no perquè un paperet em digui que li he de fer un regal a una persona que en alguns casos ni conec o amb qui només he compartit dos adéus i cap hola i a qui mai li hagués fet un regal. No penseu que això em converteix més que mai en una capitalista de m...?. Si mai llegeixes el blog, no va per a tu, Sara. Em va fer molt feliç que em toquessis d'amiga in-visible.
Tot i això, aquest any he tornat a participar en un amic invisible. I la veritat és que m'ho vaig passar molt bé preparant el regal i rebent-lo de la persona que me'l va fer. Una anècdota del dinar va ser que a mi em va tocar la mateixa persona a qui li havia tocat jo.